martes, 10 de junio de 2008

Relato: A contracor [1]

Si habéis venido de "...de lo que se entera uno!" os habréis enterado de que soy el feliz ganador del 8è concurs de relats curts de Canyelles. Como no publicarán el librito con los relatos hasta el año que viene me animo a ponerlo yo en el blog, por episodios.

Está en catalán, pero ahora el bilingüismo está de moda, así que cap problema :)

Espero que os guste. Criticadlo, por favor.

---------

A contracor, de Víctor Miguel Suárez

Recordo molt bé quan, amb deu anys, vaig arribar a Canyelles per primer cop. Recordo la il·lusió dels meus pares, la incertesa del meu germà gran i la meva indiferència. Vam comprar una petita casa molt senzilla, quasi bàsica, instal·lada al bell mig d'una parcel·la coberta d'una vegetació desordenada. Recordo que no em vaig fer cap impressió d'aquell moment; simplement vaig arribar, com a tant altres llocs, de la ma dels meus pares. El contrast amb la ciutat era tan gran que resultava un alliberament només de ser-hi. Els meus pares treballaven amb cos i ànima per endreçar la parcel·la i millorar l'habitatge, el meu germà prenia la fresca devorant llibres i més llibres, i jo simplement hi era. Les sensacions eren, si més no, sorprenents: la humitat i la frescor de la rosada pel dematí, la olor dels pins i la vegetació, la textura de les pedres en caminar, i en definitiva, la percepció agradable de notar-me integrat en la natura i en la terra.

Durant algun temps em vaig dedicar únicament a compartir aquells estranys moments d'intimitat familiar durant els quals cadascú de nosaltres gaudia el moment i l'entorn de formes ben diferents però amb semblant intensitat. Feia túnels amb la terra, aixecava castells amb les pedres, o modelava figures impossibles amb el fang dels dies de pluja. Procurava ser a l'aire lliure sempre que podia, pretenia respirar en dos dies tant que em servís per la resta de la setmana a la ciutat. Els dies de forta tempesta no ens quedava més remei que tancar-nos dins la casa, i mirar com la pluja netejava la terra minuciosament i la restaurava. Des de l'estreta finestra tenia ocasió d'observar com l'aigua ruixava tot el poble sense excepció: un grapat de cases modestes i aleatòriament repartides per la muntanya, i un bosc hermètic que desafiava sense opcions que la pluja pogués calar-lo. L'actitud d'aquell bosc, tan ferm i dens, em despertava una sincera admiració que anava creixent amb cada tempesta.

No va trigar en arribar el moment en què mirar Canyelles des de la parcel•la no fos prou. Vaig començar a sortir a passejar pels camins de terra de prop de casa. Mirava i gravava a la meva memòria tot allò que m'envoltava. La vegetació, que creixia pràcticament lliure, només condicionada pel trepitjar dels pocs ciutadans que hi vivien, s'hi aferrava a les roques, brullava del terra i servia d'habitatge i alhora d'aliment per multitud d'insectes, ocells i cargols. Em vaig acostumar a explorar les rodalies cada cap de setmana, mentre els meus pares continuaven civilitzant els nostre esquitx de terra privat. De vegades, en fer la passejada em trobava amb construccions d'habitatges que, com el meu, s'encetaven i donaven l'oportunitat a altra gent per fruir un entorn tan especial. Al principi eren cases molt modestes, gairebé refugis, que s'integraven en la natura sense gaires estridències, però amb el temps les noves construccions es feien més grans i confortables, relegant sovint l'entorn a un segon terme. En pocs mesos la població a la muntanya es va triplicar. A mi m’envaïa un sentiment ambivalent: d'alegria per què altres nens podrien gaudir com jo ho feia, però també de tristesa doncs cada nova casa minvava aquella natura que no podia fer gaire per protegir-se. Únicament la profunditat del bosc resistia, amb la seva habitual fermesa, les invasions benintencionades.

... (continuarà)


3 comentarios:

Damisu dijo...

Devoré tantos libros que ahora del empacho cada vez que toso me salen letras en lugar de escupitajos!!

MARTINS dijo...

Q BONITO !!!
ME ALEGRO D TU PREMIO, Y ESPERO Q NO TE DESPISTES Y PONGAS DIARIAMENTE EL TROZO Q FALTA PARA ACABAR TU HISTORIA VALE?

rrm dijo...

Yo me leeré los 3 webisodios seguidos :)