miércoles, 11 de junio de 2008

Relato: A contracor [2]

Segunda parte del relato. Si no has leido la entrada anterior deberías hacerlo antes de seguir. Si no sabes catalán deberías aprender antes de empezar a leerlo, puesto que está escrito en ese idioma.

Mañana, a la misma hora, el desenlace.

-------------------------
...

Amb el pas del temps, la muntanya s'urbanitzava cada cop més intensament, amb una progressió gairebé exponencial. El nous veïns eren famílies com la meva, que buscaven un reducte de natura i aire lliure, però no eren conscients de què ells mateixos suposaven una agressió als seu anhels. El meu germà podia abandonar sovint la lectura ja que, com ell, a la zona ara hi havia altres adolescents amb el quals compartir estones i opinions. Per mi, encara massa petit, l'arribada de més gent no em suposava una millora, doncs veritablement em feia sentir que m'allunyava irremediablement de tot allò que va donar sentit a la meva arribada. Cert dia va haver-hi una tempesta molt forta; potser la pitjor que recordo. Mirava per la finestra de casa meva un panorama ben diferent al de la primera vegada que hi vaig ser allà: la pluja ara tenia massa feina i el bosc, encara inexpugnable, semblava que li guanyava la partida. Vaig sentir l'impuls d'anar-hi, de conèixer el cor de la muntanya abans que fos massa tard. Les passejades, cada cop més llargues, ja no eren suficient. Tan bon punt va amainar la pluja vaig iniciar la marxa. No em vaig preparar de cap forma especial, simplement vaig començar a caminar, però, això si, amb una emoció renovada.

A mesura que m'anava apropant la vegetació es feia més dominant, la densitat d'habitatges disminuïa i les olors s'intensificaven. L'aigua havia convertit el terra en un fangar que feia més difícil caminar; el peus se m'enganxaven i de vegades s’enfonsaven, provocant que el passeig resultés un esforç i gairebé una aventura. L'emoció d'apropar-me veritablement a Canyelles m'empenyia amb una força irrefrenable, fins al punt que, a hores d'ara, sóc incapaç de recordar en quin moment precís vaig abandonar el camí i em vaig endinsar al bosc. De sobte, vaig prendre coneixement de la meva situació: no quedava cap rastre de civilització allà on la meva visió arribava: ni camins, ni senyals. El bosc era tan espès que es feia impossible triar per on continuar caminant. Per un moment l'emoció es va transformar en por, però de nou les olors de l'entorn i la frescor encara romanent de la pluja em van tranquil•litzar i em van fer sentir que hi era on volia ser-hi. Vaig voler aturar-me i seure una estona per contemplar l'espectacle; els escassos raigs de llum que aconseguien travessar l'arbreda il•luminaven arbitràriament l'espai i li conferien personalitat i fins i tot certa consciència. Sentia el meu cor com bategava cada cop més ràpid i més intensament, sense que jo pogués dominar-lo. De cop i volta els batecs van cessar i una foscor intermitent va recórrer la clariana a la qual em trobava. Vaig notar com si un dit em llisqués per l'esquena nua, totes les meves terminacions nervioses es van activar, i em vaig posar dempeus espontàniament. Tot era mes viu que mai, sentia que estava rodejat, que mil ulls es clavaven en mi i que cada cop que girava la vista l’entorn variava. Tenia la sensació que el bosc era viu, i que tenia, no ja una ànima, sinó moltes. Instintivament vaig arrencar a córrer darrera la foscor evitant moviments d'arbres i roques que semblaven pretendre impedir-m'ho. El batecs van començar a sonar de nou i segons guanyava terreny es feien més intensos i ràpids. Vaig entendre que allò que sentia no era el meu cor quan el ritme es dividí. Continuava corrent desesperadament, ensopegant i aixecant-me, sense exigir una explicació, motivat per una necessitat primària. La foscor no fugia de mi, sinó que em guiava, i ho feia amb urgència, doncs entenc ara que cercava l'instant exacte. Els so de batecs es feia més confús, més ràpid i uniforme, fins a conformar un únic soroll eixordador. Vaig perdre el rastre, em vaig desorientar i, marejat, una angoixant sensació de solitud s'apoderà de mi. En menys d'un segon vaig passar de l'eufòria a la decepció i de nou a l'eufòria quan travessant sense esperança una botja aparegué davant meu una casa. La construcció feia l’efecte d’haver estat abandonada abans d'acabar, finestres i portes estaven tapiades i no hi havia paviment al terra. Algunes estances no tenien ni sostre. Les parets eren folrades de fullatge i plantes trepadores entre les quals s’endevinaven fissures alarmants. Tot l’impuls frenètic que m'havia fet arribar fins aquí havia acabat i ara, conscient d'on era, havia de decidir el següent moviment. Tot i l'aspecte de la casa, necessitava fer aquella última passa així que tremolós vaig començar a caminar de nou. Al bosc s'havia fet silenci i ara si que notava el so del meu cor, i fins i tot el seu moviment dins el meu pit. Sentia fins i tot el seu ressò provenint de dins l'edifici. A cada pas que feia la vegetació que cobria la casa s'estenia més, i l'herba sota els meus peus es pansia i rebrotava. Deu passes exactes van ser suficients per arribar al llindar. No vaig voler mirar enrere; a dins, només foscor. El ressò dels meus batecs se sentia més fort i més proper a l'interior, així que, guiat només per l'oïda, vaig fer deu passes més. Notava el terra viu, en moviment. Vaig sentir un insecte pujant per la meva cama en direcció al genoll; no vaig fer cap gest per treure-me'l de sobre. Amb cada avenç, més i més petits animals s'enfilaven per les meves cames i rondaven lliurement. Els batecs i el seu ressò finalment es van solapar, formant un únic so que ho cobria tot. Recordo forçar la vista per intentar veure quelcom sense èxit. Els animalons que recorrien el meu cos havien marxat i tot era aparentment quiet. Els batecs es van anar dilatant en el temps a la vegada que tota la meva emoció es tornava tranquil•litat. Em sentia com els primers dies d'arribar a Canyelles, calmat i relaxat. Mica en mica, el meu cos i tot l'entorn es frenaven. Poc després vaig deixar de sentir els batecs. Vaig deixar de recordar.

... (continuarà)


0 comentarios: