Relato: A contracor [3 de 3]

Por fin, el desenlace.

----------------


El sol sobre la meva cara cremava i em va fer despertar. Al meu voltant una casa sense sostre, sense portes i sense finestres ni terra. Una estructura malmesa i envaïda per la vegetació i una claror tan intensa que em va costar acostumar-m’hi. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant amb una mica de mandra. Devia haver estat dormint algunes hores. El terra era sec i els únics sorolls que se sentien eren els dels ocells i insectes. El bosc semblava menys atapeït i fins i tot vaig arribar a veure casa meva a la falda de la muntanya. Vaig començar a caminar de tornada mentre rumiava si tot havia estat un somni o havia estat real. Recordava perfectament el camí d'anada, quan un soroll de passes accelerades molt feble va interrompre aquella tranquil•litat. Vaig girar cua instintivament i vaig aconseguir veure la silueta d’algú, d'un nen, corrent sense descans. Vaig continuar el meu camí fins casa meva amb un somriure que va trigar dies a marxar.

Ara miro com plou a Canyelles per la finestra de la meva nova torre i no el reconec. Aquell Canyelles ja no hi és, les cases i l'asfalt n'han esborrat qualsevol vestigi. Malgrat això, gaudeixo veient els meus fills divertir-se amb els seus amics, feliços, a un parc amb gronxadors que ens han construït al davant de casa. Entenc que el poble, com jo, ha crescut; ens hem fet grans i ja no podem continuar essent els companys de joc que vam ésser. Ara és el torn d'altres nens, dels meus fills. Canyelles ara és capaç de fer feliços molts més nens, però no puc evitar que m'envaeixi la nostàlgia. La pluja ara només mulla. Per veure Canyelles, per tornar al meu Canyelles, ja no puc mirar cap enfora per cap finestra, ara he de mirar endins. El meu Canyelles ha deixat de viure en aquest espai; ha perdut el seu cor i ha trobat refugi dins el meu. Ara que ja no puc viure a Canyelles és Canyelles qui viu en mi. Sovint em visita, una llàgrima rellisca per la meva galta i ho neteja tot. M'alleuja pensar que, passats els anys, els meus fills podran mirar per la finestra de casa i viure aquesta mateixa sensació.